Cementiris de Barcelona (V)

El Cementiri Vell del Poble Nou (I)

 

Una mica d'Història:

Va ser inaugurat pel bisbe Climent l'any 1775 qui l'havia fet construir per raons d'higiene, avançant-se a la mesura que el 1787 obligava a traslladar fora de les muralles de la ciutat tots els cementiris i enterraments de les parròquies. És, doncs, el primer cementiri de la ciutat que va ser construït fora del perímetre emmurallat.

L'espai pròpiament del cementiri està precedit d'un espai enjardinat, semicircular, limitat per una reixa i al qual s'accedeix passant entre dues piràmides truncades que representen la Fe i l'Esperança de l'escultor  Francesc Pagés Serratosa.

Tenim la Fe i l'Esperança, però, on es la Caritat?

 La porta del cementiri, centrada a l'eix del conjunt, li dóna caràcter monumental. Està flanquejada per dos parells de columnes dòriques que aguanten un frontó coronat per una escultura de l'àngel del Judici Final d'Agapit Vallmitjana.

 Quan veig aquesta entrada lateral no puc treure'm del cap els bitllets de dolar americans...

El conjunt es completa amb unes ales fetes amb obertures de mig punt, on s'ubiquen les oficines i serveis del cementiri, de les quals destaquen dos cossos piramidals.

El recinte interior té una ordenació regular i simètrica amb tres parts perfectament diferenciades. La primera, que és l'original, està formada per quatre illes dividides per dos eixos ortogonals.

L'any 1813 va ser destruït per les tropes napoleòniques i l'any 1819 va ser reconstruït al mateix lloc que ocupa actualment. L'arquitecte d'aquesta reconstrucció fou l'italià Antonio Ginesi. És un disseny d'estil neoclàssic amb una distribució ordenada i simètrica, reflectint els gustos estètics de l'època.
Ginesi es va inspirar en els cementiris tipus mediterrani com el construït a Pisa a finals del segle XVIII. Consta d'una planta rectangular, envoltada per alts murs, amb una entrada monumental que s'obre a una plaça semicircular.

Al fons del recinte, una capella i al mig -distribuint les diferents seccions- un monument o una creu. En el cas del Poblenou, el monument central és el mausoleu dedicat a la memòria de les víctimes de l'epidèmia de febre groga de 1821 que va causar més de 6.000 morts a Barcelona.

Al final de l'eix longitudinal trobem la capella (amb un peristil semicircular amb tres parells de columnes dòriques). Són interessants els nínxols originals, de dos pisos, amb decoració en relleu a la part frontal.

La segona i tercera part del recinte són les ampliacions fetes entre 1849 i 1852. D'aquestes destaquen el pavelló amb columnes dòriques i el perímetre format per un pòrtic d'arcades de mig punt elevades sobre un podi continu.

L'any 1849 és produeix una important ampliació incorporant un espai dedicat exclusivament a panteons de les classes benestants on es concentren una bona mostra de les obres dels millors arquitectes i escultors de la segona meitat del segle XIX, d'estil eclèctic, neoclàssic i modernista.

Les simetries son una clau repetida en el recinte.

Les diferents seccions estan  perfectament delimitades i, cadascuna te un ambient propi.

És un dels millors exemples d'arquitectura funerària i de l'arquitectura neoclàssica del nostre país ja que, a les solucions formals i estilístiques del neoclassicisme desenvolupat a Catalunya (de tradició grega i romana) s'ajunten els coneixements de l'arquitectura egípcia que tenia l'autor.

La segona part, molt mes extensa aquí.
L'entrada sobre el "Santet", aquí.
More to come. Tempus Fugit...

Documentació:
Patrimoni Arquitectònic del Ajuntament de Barcelona 
wikipedia
Fotografies: ©jmllovera